Articles
extrets de la Gran Enciclopèdia Catalana
PESSEBRE VIVENT
Escenificació del naixement de Jesús
segons els evangelis de Lluc i Mateu, feta amb actors i aprofitant un paratge rústic,
un monument arquitectònic o un indret orogràficament espectacular. El primer
fou el d'Engordany (Andorra), iniciat per Esteve Albert, i ha estat continuat
per altres, els més coneguts dels quals són els de Corbera de
Llobregat,
l'Espluga de Francolí i Sant Pere de Rodes. Les representacions tenen lloc els
mesos de desembre i gener, en ocasió de les festes nadalenques.
PESSEBRE
Representació del naixement de Jesús
que hom sol fer a les esglésies i a les cases, durant el temps nadalenc,
reproduint-lo escènicament, ja d'una manera vivent
ja en figures plàstiques. Deu l'origen a les representacions litúrgiques de
la nit de Nadal
i a la primera escenificació que en féu Francesc d'Assís a Greccio (1223).
La seva difusió fou obra dels franciscans, dels dominicans i, finalment, dels
jesuïtes. El més antic es conserva a la basílica de Santa Maria la Major de
Roma i és obra d'Arnolfo di Cambio. El pessebre sortí de les esglésies i fou
molt popular ja a la fi del s XV. Nàpols fou un centre de tradició pessebrística
molt important, i d'allà, gràcies a les relacions, sobretot comercials, que
els Borbó hi mantenien, es difongué per la Península Ibèrica, i molt
especialment a Catalunya. Les figures, de grans proporcions en el pessebre dins
les esglésies, eren de fusta o de terra cuita, sovint obra d'escultors famosos.
La tradició popular, difosa a Catalunya, col·loca les figures essencials (la
Mare de Déu, l'infant Jesús, sant Josep, el bou, la mula, els adorants
—pastors i reis—, l'àngel anunciador, etc) enmig d'un paisatge construït,
tradicionalment, amb trossos de suro, molsa, etc. En els pessebres artístics,
per contra, hom empra altres materials. Hom iniciava la construcció del
pessebre el 25 de novembre, diada de Santa Caterina, i el desmuntava després
del 2 de febrer. En l'elaboració de figures de pessebre, i dins la influència
napolitana, es destacaren, a Catalunya, Ramon Amadeu i Grau i Damià Campeny i
Estany, les figures d'argila dels quals són obres realistes d'un gran vigor que
influïren tot l'art pessebrístic posterior.
PESSEBRISME
Afecció i art de construir pessebres.
Tradició popular antiga, que interessà també artistes famosos, sobretot a la
fi del Barroc, el mot aparegué escrit per primera vegada en el "Diario de
Barcelona" el 1805. Al s XIX, i fruit del romanticisme, sorgiren unes
entitats que agruparen els afeccionats. La primera associació que es constituí
fou la de Barcelona, que ja existia abans del 1863, però que fou aprovada per
disposició governativa aquell any; durà uns deu anys i desaparegué, però
deixà un pòsit que provocà l'aparició de la segona associació el 1921.
Juntament amb la construcció de pessebres, hi ha la fira barcelonina de
figures, la data més antiga de la qual hom té notícia és el 1786. Fins avui
el pessebrisme pot classificar-se en cinc etapes: una primera que es manifestà
a les esglésies i en la devoció del fet del Naixement. D'allà passà als
palaus de la noblesa i al palau dels mateixos reis, i arribà tot seguit a la
població sencera i esdevingué així un fet popular. Una quarta etapa fou la de
les entitats que s'agrupaven per defensar una tradició en perill de perdre's.
Finalment, Barcelona organitzà el Primer Congrés Pessebrista Internacional el
1952 i fou fundada la Universalis Foederatio Praesepistica, que aglutina totes
les entitats pessebristes del món. Cal remarcar que una de les causes de la
difusió del pessebrisme contemporani ha estat l'ús del guix d'escultor, emprat
per primer cop per Antoni Moliné el 1912, tècnica emprada avui arreu i que és
coneguda amb el nom d'escola de Barcelona.
Sobre els Pastorets:
Pastoret
Entremès
o drama popular en què es representa l'adoració de Jesús pels pastors; hom
l'anomena pastorells a Mallorca i a Menorca. Constitueix el gruix més
important de les peces conegudes del teatre del cicle nadalenc
. Prescindint d'algun fragment anterior del Principat, cal tenir en compte
sobretot cinc consuetes mallorquines per a la nit de Nadal de la fi del s XVI,
compostes de diversos elements: hi ha, per exemple, reminiscències de l'ordo
prophetarum o processó dels profetes del drama litúrgic llatí, la
representació de la Sibil·la i l'emperador, i nadales més o menys populars,
al costat de la representació pròpiament dita dels pastorells, d'un to
ingenu i a vegades un xic irreverent i tot. Aquesta barreja persistí durant els
segles següents tant al Principat com a Mallorca.
Els
pastorets en la literatura catalana moderna
A la fi del s XVIII Ignasi Plana escriví uns Pastorets que obtingueren
un gran èxit; aquests, i altres d'anònims, foren representats anualment a tot
el Principat durant la primera meitat del s XIX (foren tradicionals, sobretot,
les representacions de Mataró). Ja avançat el s XIX Frederic Soler els
incorporà a la tradició culta. Lluís Millà, Francesc d'A. Picas i
especialment Josep M.Folch i Torres fixaren el gènere i li donaren els trets
que manté en l'actualitat.
Sobre la
Passió:
Passió
Celebració
litúrgica commemorativa de la passió i mort de Crist durant la setmana santa,
inaugurada el diumenge de Rams o "de la Passió del Senyor", per tal
com hom hi llegeix la pàssia, i que culmina el divendres sant o
"dia de la Passió i de la Mort del Senyor", en què és llegida la pàssia
i s'observa el ritu antic de l'adoració de la creu. En senyal de dol hom
observa el dejuni, primitivament trencat només a l'alba de Pasqua.
La Passió d'Esparreguera
Espectacle
tradicional sobre la vida pública, passió, mort i resurrecció de Jesús
que se celebra durant la quaresma i la setmana santa a Esparreguera (Baix
Llobregat). Cal cercar-ne l'origen en les processons quaresmals que des del s
XVI proliferaren en moltes contrades del Baix Llobregat (com per exemple la de
Sant Vicenç dels Horts) i que derivaren cap a unes representacions pròpiament
teatrals, que a Esparreguera tingueren lloc a la plaça de l'Església fins els
anys 1865-66. El 1875 s'instituí el drama sacre estructurat seguint un text,
amb acompanyament musical i donant importància als mitjans tècnics i s'adoptà
definitivament el text d'Antoni de Sant Jeroni, ampliat el 1944 per Ramon
Torruella amb una composició musical d'Àngel Monné i Enric Solsona (1950). El
1952 fou estrenat un text de Marçal Martínez amb música de Josep M.Pla.
Inicialment l'organització anà a càrrec de diverses societats recreatives,
fins que el 1941 hom creà un patronat i les representacions, en les quals
participen més de 400 actors, passaren a ésser patrimoni del poble. El 1941 es
representava al local de l'Ateneu, però el 1969 fou inaugurat un nou local
construït expressament pel Patronat. El text actual és de Ramon Torruella
(1960) i la música de Josep Borràs.
La
Passió d'Olesa de Montserrat
La història de La Passió de Crist constitueix
un dels arguments dramàtics més importants de la cultura occidental, des del
naixement del teatre medieval a l'aparició del cinema: els primers films
narratius van ser filmacions de representacions tradicionals de la Passió
(1897) perquè es tractava d'un relat conegut per tothom.
La Passió es va representar, durant el segle XIV, en l'àmbit urbà i com a
cerimònia cívica, organitzada pel municipi i amb la concurrència de tota la
població. Però després de ben bé un segle de produir-se al carrer, l'Església
recondueix la representació dintre el temple, cosa que li permetia una major
vigilància, audiència i prestigi. El cert és que les passions catalanes
sempre s'han caracteritzat per la seva fidelitat als Evangelis canònics i el
seu to seriós i moderat, sense les incursions còmiques pròpies d'altres
tradicions.
La Passió d'Olesa de Montserrat s'inscriu en la més genuïna tradició d'arrel
medieval. Les primeres notícies documentals remunten a 1538, quan un inventari
de l'església parroquial ressenya la Consueta de paper per fer la representació
de la Passió, lamentablement perduda. Consueta era el llibre o quadern on no
només es fixaven els diàlegs del drama, sinó també unes acotacions escèniques
cada vegada més precises. A més, l'inventari enregistra també certs vestits
del personatges (Maria, Jesús), el sudari de Crist i algun element d'utilleria
com la bacina per al pa de la Cena. Un segle més tard, la representació anava
a càrrec de la Confraria de la Sang, l'inventari de la qual oferia un llistat més
ampli d'induments i ornaments actorals. En l'època moderna aquestes
representacions es mantenen, quan es mantenen, gràcies a la tenacitat popular,
perquè les instàncies eclesials en buscaven reiteradament la prohibició, com
ho demostra la disposició episcopal de 1813, que afortunadament Olesa no va
escoltar.
En aquestes circumstàncies no és estrany que el 1829 la Passió s'hagués de
fer en el pati d'una mansió de la vila (Can Mates) fins que el 1847 es va
fundar el Teatre Principal per acollir-la. Pel que fa al text, sabem que fins el
1946 es van utilitzar els coneguts versos atribuïts a fra Anton de St. Jeroni,
més o menys arranjats. Però el 1947 es va estrenar una nova versió deguda a
Joan Povill i Adserà que anirà refent i polint fins aconseguir la versió
definitiva fixada envers 1960 i publicada el 1988 per Jacint Bassó i Josep
Temporal, que és la que actualment es representa en el Gran Teatre de la Passió.
Josep M. Roma en va composar la música i José Tamayo va dissenyar un
espectacular muntatge el 1969. L'any 1971 va assumir la direcció en Joan
Mallofré i Duran fins l'incendi del teatre.
El dia 23 de febrer de 1983, pocs dies abans d'iniciar la temporada, un incendi
enfonsà el Gran Teatre de la Passió. Tots els mitjans de comunicació se'n
feren ressò, i es reveren, des de molts indrets, mostres de solidaritat davant
la catàstrofe.
Aquella mateixa nit de l'incendi es començà a treballar perquè no s'acabés
una de les tradicions culturals més arrelades de Catalunya. No sense polèmica,
s'inicià un llarg debat sobre el projecte que havia de conformar la nova Passió.
De mica en mica s'anaren salvant tot d'obstacles i, gràcies a les aportacions
econòmiques de les institucions polítiques i administratives de Catalunya i
Espanya, el projecte arquitectònic de Joan Baca es tirà endavant. Durant el
periode 1983-1986 l'espectacle es veié totalment condicionat per les circumstàncies.
Amb tot, no es deixà de representar. Al mateix anys de l'incendi i el posterior
s'escenificaren unes quantes escenes en el barri antic de la Vila.
En les temporades 1985 i 1986 es recuperà el text atribuït a fra Antoni de
Sant Jeroni. Els muntatges es presentaren al Teatre Olesa també sota la direcció
de Joan Mallofré.
L'any 1987, l'1 de maig, "La Passió" d'Olesa de Montserrat estrenava
el Teatre (nou) de la Passió, un edifici difícilment comparable amb cap altre
de Catalunya. Amb una cabuda de 1.499 persones, presenta un escenari de 500
metres quadrats útils per a la representació amb una boca de 31 metres
d'amplada i 7 d'alçada. Es tracta, no cal dir-ho, d'un escenari pensat, bàsicament,
per l'escenificació de "La Passió". Agilitat i rapidesa són
objectius que guien la posta en escena de l'obra. D'aquí la presència de dos
giratòris laterals de 7 metres de diàmetre i 6 elevadors de decorats, bàsicament
corporis, que juntament amb el teler donen gran mobilitat a les diferents
escenes.
L'escenografia, els dissenys dels vestits i el muntatge són obra de Pere
Francesch. La realització material dels decorats van ser obra dels Germans
Castells-Planes de Cardedeu que, juntament amb una bona colla de tècnics
professionals especialitzats -fusters, manyàs, pintors, entesos en fibres i plàstics,...
- es van enfrontar a un projecte poc habitual en quant a les dimensions. Uns
equips de so, llum, tramoia, vestuari, ...sempre amatens a les exigències de
l'espectacle i tot un conglomerat importantíssim i indispensable de col·laboradors
preocupats com ningú per oferir una obra sempre millorada en tots els seus
aspectes, acaben per arrodonir "La Passió" olesana, un fenomen poc
inquietant quan no es coneix però inexplicablement atractiu quan s'experimenta
des de qualsevol dels seus angles, múltiples i variats. Milers d'espectadors ho
afirmen.
|